Assignment Help

Cansat dels recurrents problemes de http://www.laboratorioapolo.com.br/cheap-dissertation-help-uk/ Cheap Dissertation Help Uk

Us convido a actualitzar els vostres enllaços. Ens veiem al nou bloc. 

[@more@]



Dissertation Help Service Velden

Custom Writing Station

Poc abans de Nadal La Vanguardia va publicar-me per primera vegada. De fet es tracta d’un article escrit a quatre mans, teclat per enmig, amb el meu company de feina Marc V. El senyor del diari va considerar adient canviar el títol pel menys evocador Responsabilidad Social y Empresa i juraria que va retallar per alguna banda però no sabria dir per on. L’article pretenia ser una càrrega de profunditat contra ADIF però després d’una sessió d’edulcorant marca de la casa, rep tant de refiló que sembla que el protagonista sigui quelcom altre.

Un conocido sindicalista italiano cuando habla de responsabilidad social de la empresa (RSE) acostumbra a acompañarse de la imagen de un Papá Noel: "La RSE – dice- es esto, una foto que inspira valores navideños, pero en el fondo se trata de un señor disfrazado que quiere tu dinero". Hace tiempo que una parte de la sociedad civil señala que la RSE se parece en algo a eso: una forma de evitar cambios legislativos; de legitimar prácticas oscuras de las empresas, o incluso de marear la perdiz.

En la actualidad existe un sinfín de iniciativas creadas con la intención de mejorar las prácticas sociales y medioambientales de las empresas. El pacto global de las Naciones Unidas, por ejemplo, aporta diez principios basados en criterios de derechos humanos, medio ambiente y corrupción que las empresas pueden suscribir. El Global Reporting Initiative (GRI), por otro lado, establece directrices para que las empresas puedan elaborar y publicar memorias de sostenibilidad. El Dow Jones Sustainability Index establece un índice bursátil con las empresas más responsables de cada sector a nivel mundial. La lista podría continuar. El punto en común de estas iniciativas es que se basan en información voluntariamente aportada por cada empresa; a menudo sin ningún tipo de supervisión por una tercera parte.

[@more@]Así, el Estado español está a la cabeza de los países del mundo con mayor número de memorias de RSE y es uno de los que cuentan con mayor número de empresas firmantes del pacto global. En este estado de cosas, en las últimas semanas se ha hecho público el reconocimiento concedido por el GRI a Adif, el administrador de las infraestructuras ferroviarias, como la primera empresa pública del sector del transporte a nivel mundial que logra la más alta calificación en memorias de RSE. Esto puede sorprender, puesto que la imagen de Adif en Catalunya sólo puede considerarse deplorable. Podemos discutir sobre nuestras percepciones y valoraciones de esta compañía, pero estamos de acuerdo en que Adif no es líder mundial del sector en el campo de la responsabilidad social y medioambiental, y que, con toda seguridad, Adif no es la empresa pública con mejor RSE de España.

Las memorias de RSE son pues una iniciativa encomiable, pero hoy no demuestran el grado de responsabilidad real de las empresas ni si estas cumplen sus obligaciones. Aportan transparencia y posibilitan la auditoría externa, algo no poco importante, pero no van más allá.



Homework Helps Time Management

Assignment Ada Krauser Help

No pas gaire lluny de Miguel Dasso, on es troben El Virrey i La Casa Verde, la casualitat ens duu a dues troballes més no identificades fins al moment. Al Óvalo Gutiérrez (óvalo per plaça circumval·lant) a tocar de Comandante Espinar, sorgeixen dues llibreries en aparença menors però amb una considerable col·lecció de llibres. Per al cas de la Librería Época, el fons de literatura i assaig peruans és més que suficient per passar una bona estona triant i remenant. Just al seu costat, la llibreria del Fondo, del conegut segell Fondo de Cultura Económica fundat per exiliats republicans de la nostra guerra. Un veritable magatzem en ciències socials i humanes que res té a envejar a les millors llibreries de Barcelona.

Posats a tastar i no dir que no i amb la lleugera pressió que proporciona l’eficient servei d’aquestes llibreries, compro en la primera un assaig potencialment interessat El Perú fracturado. Formalidad, informalidad y economía delictiva i en la segona una referència bàsica per als estudis socioeconòmics sobre el continent: Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano (1971). Per acabar d’arrodonir les adquisicions i regals, rebo una crònica del (des)govern de Fujimori, Ojo por ojo; un regal de l’oncle Johnny en forma d’un exemplar del Readers Digest de febrer de 1943 amb capítols del tipus “Conozca como es el soldado japonés”; i un autoregal aconseguit en una botiga d’antiguitats d’Arequipa: Memorias de ultratumba de Chateaubriand (volum II) publicat a Madrid l’any 1849. Aquest darrer per uns sorprenents 40 soles (9 euros).

[@more@]

L’oncle Johnny, lector voraç i experimentat depredador de llibreries de vell de la Sierra Peruana, m’explica com aconseguir obres com aquesta darrera, per les rodalies de Cuzco i encara per una quarta part del preu que jo he pagat. Tant de bo hi hagi una nova oportunitat.



Com l’abc d’una vida feliç és superar-se però no posar-se les fites massa llunyanes, me’n poso unes quantes de perfectament assolibles: 

  1. doctorar-me abans d’estiu
  2. deixar de fer tot el que faig (acadèmicament) i que no m’agrada. Si més no una part força substancial d’encàrrecs i autoimposicions.
  3. delegar la gestió de la meva línia de recerca
  4. doblar la meva producció d’articles en premsa. Actualment, un al mes.
  5. dedicar la meitat del meu temps a treballs estrictament creatius. Actualment, un 90% són classes i gestió i només la resta quelcom assimilable a la creació.

Fins aquí actuacions que comencen amb la lletra d. Ara una que no ho fa:

  1. començar, dins aquest any, la meva primera obra de caire divulgatiu: un assaig, crònica de viatges, estudi socioeconòmic sobre el Perú.

 

[@more@]

Per aquest darrer apartat, tinc tot un any per pensar el to i el públic objectiu. Tindria una mica de Viatge a Rússia de Pla, potser quelcom de L’ou de la Serp de Xammar, segurament alguna cosa de A peu per on-sigui d’Espinàs i necessitaria d’un mínim interès acadèmic, tal vegada a la Kapucijnski.

Alguna idea?

Comentaris tancats a Propòsits (professionals) per al 2008

Propòsits (professionals) per al 2008

Com l’abc d’una vida feliç és superar-se però no posar-se les fites massa llunyanes, me’n poso unes quantes de perfectament assolibles: 

  1. doctorar-me abans d’estiu
  2. deixar de fer tot el que faig (acadèmicament) i que no m’agrada. Si més no una part força substancial d’encàrrecs i autoimposicions.
  3. delegar la gestió de la meva línia de recerca
  4. doblar la meva producció d’articles en premsa. Actualment, un al mes.
  5. dedicar la meitat del meu temps a treballs estrictament creatius. Actualment, un 90% són classes i gestió i només la resta quelcom assimilable a la creació.

Fins aquí actuacions que comencen amb la lletra d. Ara una que no ho fa:

  1. començar, dins aquest any, la meva primera obra de caire divulgatiu: un assaig, crònica de viatges, estudi socioeconòmic sobre el Perú.

[@more@]

Per aquest darrer apartat, tinc tot un any per pensar el to i el públic objectiu. Tindria una mica de Viatge a Rússia de Pla, potser quelcom de L’ou de la Serp de Xammar, segurament alguna cosa de A peu per on-sigui d’Espinàs i necessitaria d’un mínim interès acadèmic, tal vegada a la Kapucijnski.

Alguna idea?

2s comentaris

“Antes que anochezca” (orig.1992)

Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas. 2006. Barcelona: Tusquets, pp.343

Qui va viure el malson estalinista a 1984, de George Orwell o Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, només necessita d’un autor cubà, homosexual i lliurepensador com Reinaldo Arenas per entendre què pot significar ser i crear en llibertat en un camp de concentració de la grandària d’una illa tropical. Antes que anochezca no pot deixar indiferent ningú. Escrita en primera persona, Arenas, des del llit de mort del seu exili, ens explica la història de la seva vida i per dur a terme el seu projecte es remunta a l’època anterior a Batista. Primer com un noi somiador, fruit de l’amor d’una mare abnegada i d’un pare que aviat els abandona. Un noi que sobreviu a la misèria d’una família camperola, a la província oriental d’Holguín. Un lloc on descobreix el seu amor per la naturalesa però també pels homes ben plantats i masculins.

Durant pàgines i pàgines l’autor descriu el veritable festival sexuals que es desenvolupa arreu, en qualsevol ocasió i per qualsevol excusa. A la llum d’Arenas, el calor tropical i el mar són afrodisíacs de conseqüències inexorables tant per a homosexuals com per als que no en són. Però aviat, aquest noi lliure i forassenyat que comença a descobrir-se en la literatura, trobarà la seva pedra de toc: el règim castrista. Col·laboracionista primer, revolucionari intimidat més tard i ben aviat escriptor conscient del caràcter policial i repressiu del nou govern de Castro, Arenas ens exposa aquí retalls crus de la seva vida sota la dictadura. Com a treballador-esclau de la zafra; com a funcionari d’una biblioteca de la qual comencen a desaparèixer els títols prohibits. Com a intel·lectual apestat, com a autor censurat i finalment empresonat, tot el que explica Reinaldo Arenas per al lector és motiu de sorpresa o horror.

[@more@]Conèixer l’amplitud del sistema de repressió, la inacabable xarxa de confidents, les sales de tortura o les terribles condicions de vida de la presó del Morro deixen en els ulls atònits que llegeixen imatges ben definides del que s’amaga darrera de l’utopia socialista. La sordidesa dels fets, la misèria dels personatges, l’extensió de la repressió sexual i intel·lectual a la Cuba d’avui arriben amb aquesta biografia al nivell de revelació per a tots aquells que, alguna vegada, vam sentir els cants de sirena de la dictadura benintencionada de Castro.

Tot exposat amb frase curta, verb precís i en forma d’epopeia vital de gran valor històric però també literari.

Valoració: La Cuba de darrera del vel

1 comentari

Llibreries de Lima

A Lima hi ha unes poques llibreries que realment paguen la pena. Sens dubte, la més important és El Virrey, una llibreria gran tot i que manejable a l’estil de la Documenta barcelonina, a tocar d’una altre de tradicional dels darrers anys: La Casa Verde. Situades les dues a prop del centre urbà, la primera d’elles és un veritable refugi per a lletraferits i amants de la narrativa llatinoamericana i europea. Conté una mica de tot i les seccions de ciències socials i filosofia no són gens menyspreables. Disposa d’un veritable equip de llibreters experts que a banda d’assessorar han llegit el que et recomanen. Per la banda de La Casa Verde, conduïda amb mà lectora abans que no pas empresària per una acabalada admiradora de MVLL, el catàleg és inferior al de la seva veïna però aconsegueix introduir en el circuït limeny algunes novetats exclusives fruit del seu caràcter d’importadora directa de la metròpolis.

Els llibres que es llegeixen al Perú, cal saber-ho, procedeixen majoritàriament d’editorials catalanes o madrilenyes. Editorials com Peisa, peruana, són una minoria i amb prou feina editen autors consagrats com Bryce Echenique o el mateix MVLL. En aquest estat de coses, un col·leccionista de llibres que vulgui anar de cacera per les llibreries de segona mà de la capital ha d'anar al carrer Quilca, a tocar de la Plaça d’Armes, on sap que coneixerà una part molt important dels títols i les col·leccions existents al país. En locals minúsculs semblants a tallers de motocicletes o en passadissos profunds que recorden avingudes del mercat, s’amunteguen lleixes i lleixes de llibres protegits en fundes transparents. Així, col·locats sense gaire ordre per un negociant que malgrat tot sap què té i què no té, pots tafanejar i trobar de tant en tant obres editades a Colòmbia, Buenos Aires o Mèxic.

[@more@]Quilca és un carrer brut, com tota la capital ho és. Però dins les botigues, els comerciants es desviuen per servir els pocs clients que circulen. Regategen amb decisió i, si negocies massa a la baixa, t’assenyalen els llibres fotocopiats de manera no sempre maldestre que acostumen a estar exposats en la primera filera. Aquestes edicions pirates, a una quarta part del preu de l’original, cal suposar que representen una part molt important de les vendes. En una hora i escaig de remenar i preguntar m’enduc Tres Tristes Tigres, de Cabrera Infante; Sobre héroes i tumbas, de Sábato; Lima la horrible de Sebastián Salazar; Los funerales de Mamá Grande, de García Márquez; la crònica El diablo en campaña, d’Álvaro Vargas Llosa i Cuentos Chinos, d’Oppenheimer. Un kit de literatura gens menyspreable, tot per menys de quaranta euros. Afegits als precedents Antes del fin, de Sábato; La Casa Verde, de MVLL; i Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas; aconseguits en les llibreries de nou, fan un bell paquet llatinoamericà que veurem si es tradueix en sobrepès en el vol de tornada.

4s comentaris

The party (versió limenya)

Un cop cada any i mig, si les circumstàncies són propícies, toca fer una visita a la família de banda croata de la Mili. La sang croata arriba a na Mili per la banda del seu avi patern el qual va ser embarcat pels volts de la 1a Guerra Mundial, essent encara un infant, cap a la serra andina on el noi va prosperar i, com manen els cànons, va deixar descendència.

En casa de l’exoficial de marina, del temps que per ser oficial havies de ser blanc, es reuneixen una cinquantena llarga de familiars i assimilats. Alguns han vingut dels Estats Units, altres de Mèxic i nosaltres d’Europa. Són quatre o cinc hores de tedi soporífer en les que homes i dones es divideixen per gènere entre el menjador i la terrassa a tocar de la piscina. A risc de semblar que pateo con las dos piernas, trio la sala on les meves cunyades exposen cualquier huevada. És en aquest espai que la meva cunyada Pe, la menys blanca i més racista de totes, continua amb la gracieta de dir-me carinyo. És el menys dolent dels mals. El moment àlgid de la jornada el protagonitzaré jo, quan ja es comença a sopar a peu dret amb el servei d’un cambrer vestit de mariner.

[@more@]

Espero diligent el meu torn i entro per fi al bany, davant per davant de la sala de les dones. Després d’uns moments de relax i quietud comprensibles descobreixo amb horror que la cisterna no jala. Mentre deixo que el water carregui sense fi ja es comencen a sentir els tocs a la porta. Tocs que jo responc amb un cop sec en senyal de sóc aquí, ocupat i també no toqueu sisplau més els collons. Però els nens tenen urgències i els papàs es preocupen per aquest desajust en els seus plans. Ja sóc en funcions de lampista improvisat, remenant tubs i comprovant mecanismes que sento una remor considerable a fora: se ha quedado encerrado, no se encontrará bien. Se succeeixen comentaris del gènere, aviat amb una polifonia de veus que em fa pensar en l’audiència que m’espera fora. Quan per fi tiro de la cadena, amb la tapa baixada, i mentre prego a les divinitats que s’enduguin tot el que hi ha, ja sento na Mili que crida amb preocupació: es David. Després de deu minuts d’haver entrat surto amb un posat estoic semblant al de la reina d’Anglaterra entre mitjos somriures i comentaris en veu baixa. No hi tornaré mai més.

Comentaris tancats a The party (versió limenya)

The party (versió limenya)

Un cop cada any i mig, si les circumstàncies són propícies, toca fer una visita a la família de banda croata de la Mili. La sang croata arriba a na Mili de la banda del seu avi patern el qual va ser embarcat pels volts de la 1a Guerra Mundial, essent encara un infant, cap a la serra andina on el noi va prosperar i, com manen els cànons, va deixar descendència.

En casa de l’exoficial de marina, del temps que per ser oficial havies de ser blanc, es reuneixen una cinquantena llarga de familiars i assimilats d’arrels comunes. Alguns han vingut dels Estats Units, altres de Mèxic i nosaltres d’Europa. Són quatre o cinc hores de tedi soporífer en els que, homes i dones, es divideixen per gènere entre el menjador i la terrassa a tocar de la piscina. A risc de semblar que pateo con las dos piernas, trio la sala on les meves cunyades exposen cualquier huevada. És en aquest espai que la meva cunyada Pe, la menys blanca i més racista de totes, continua amb la gracieta de dir-me carinyo. És el menys dolent dels mals. El moment àlgid de la jornada el protagonitzo jo., quan ja es comença a sopar a peu dret amb el servei d’un cambrer vestit de mariner.

[@more@]

Espero diligent el meu torn i entro per fi al bany, davant per davant de la sala de les dones. Després d’uns moments de relax i quietud comprensibles descobreixo amb horror que la cisterna no jala. Mentre deixo que el water carregui sense fi ja es comencen a sentir els tocs a la porta. Tocs que jo responc amb un cop sec en senyal de sóc aquí, ocupat i també no toqueu sisplau més els collons. Però els nens tenen urgències i els papàs es preocupen per aquest desajust momentani. Ja sóc en funcions de lampista improvisat, remenant tubs i comprovant mecanismes que sento una remor considerable a fora: se ha quedado encerrado, no se encontrará bien. Se succeeixen comentaris del gènere, aviat amb una polifonia de veus que em fa pensar en l’audiència que m’espera fora. Quan per fi tiro de la cadena, amb la tapa baixada, i mentre prego a les divinitats que s’enduguin tot el que hi ha, ja sento na Mili que crida amb preocupació: es David. Després de deu minuts d’haver entrat surto amb un posat estoic semblant al de la reina d’Anglaterra entre mitjos somriures i comentaris en veu baixa. No tornaré a visitar-los mai més.

Comentaris tancats a The party (versió limenya)

Més microhistòries de Lima

Una de les facetes que pot sorprendre de la vida al Perú és aquesta permanent sensació d’estar a la intempèrie. Per a la classe mitjana peruana (la baixa mai no la coneixeré de debò ), l’ascensor social sempre té una doble direcció: amunt i avall. Poden residir en cases que fan una certa patxoca, poden queixar-se del seu servei domèstic però sempre estan a l’expectativa del canvi legislatiu de torn, de la inestabilitat canviària del dòlar o d’iniciatives tan allunyades, per a nosaltres, com podria ser el Tractat de Lliure Comerç.

La distància que va de la macroeconomia a la realitat quotidiana és gairebé immediata. La borsa puja o cau, el sol es desploma o es recupera. En absència d’un artifici humà com seria l’Estat del Benestar, una malaltia greu, l'acomiadament del pater familias, poden tenir conseqüències dramàtiques. Sens dubte, res hi ha que s’assembli al que nosaltres coneixem per edat de jubilació. Al Perú o s’és rendista o es treballa tota la vida. Quelcom que no pot deixar de sorprendre si tens present la, a voltes propera, distància cultural que ens separa. A l’edat de la vellesa la gent no es retira, simplement duu a terme feines diferents com la cria de bonsais, la confecció de joguines per a nens o el comerç (ni al detall ni a l’engròs) de productes agraris.

[@more@]Dur els fills a la universitat pot tenir un cost mensual equivalent a un terç, la meitat del salari del pare de família. Determinats medicaments poden tenir un cost desorbitat i cal importar-los d’estranquis. També podríem parlar del nivell d’atur i del ràpid reciclatge dels càrrecs directius per gent més jove i millor formada. Si a aquest fet li afegim el dinamisme de les unions i desunions en les relacions de parella, entendrem millor que vol dir viure a la intempèrie econòmica.

Comentaris tancats a Més microhistòries de Lima