Lisboa, Lisboa (I): L’arribada

Dia 30. Què sabem de Lisboa, abans d’anar-hi? Més o menys el que tothom ja coneix: que és una ciutat molt maca, amb carrers estrets i costeruts, oberta a l’Atlàntic i on es canten fados. També que és una ciutat malenconiosa, que desprèn saudade i que enyora, com el mateix Pessoa, el seu antic i poderós imperi. També tinc present algunes consideracions de primera mà sobre els portuguesos d’acord a l’estereotip: senzills, humils i recelosos de tot el que vingui de llevant (llegiu Espanya).

En aquest darrer punt tinc una anècdota molt sucosa que ja no sé, de tant repetir-la, fins a quin punt és veritat. En una visita a una casa de turisme rural a prop de Bragança, al nord-est del país, vaig fer fa uns anys una intensa relació amb l’amo de la posada, un noi jove de, si fa no fa, la meva edat. La seva imatge dels espanyols era d’individus arrogants i incultes. Em va confessar que jo havia estat la primera persona del país veí que li havia demanat que sisplau continués en la seva llengua. D’aquí vam acabar parlant de la Guerra dels Segadors, les històries dels nostres dos països i bla, bla, bla.

[@more@]

 

Tot això és el que duc al fons del meu cap mentre pujo en un avió de Clikair que hauria d’haver estat segons els papers d’Iberia i que hauria de tenir un número de seient que, evidentment, no té. Lisboa ens espera amb uns esplèndids divuit graus que baixaran a setze per la nit. Seguint la tendència que acaba de començar, l’hotel encolomat per l’agència pretén tenir tres estrelles però recorda vagament al de la pel·lícula Barton Fink (1991), dels germans Cohen: parets de paper, llits que grinyolen, i soroll del carrer que s’escola per entre uns porticons que no tanquen.

Dinem barat tot respectant l’equació qualitat-preu i passegem per l’Avenida da Liberdade, per la Rua do Carmo i la Praça do Comerço. Agafem l’elevador de Santa Justa i fem una darrera caminada fins arribar a la Praça Marquès de Pombal. Al vespre, després d’una lleu i tardana migdiada reparadora enfilem cap a la primera farmàcia oberta buscant l’equivalent portuguès de l’Almax i uns taps per a les oïdes que no tenen res a envejar als nostres.



Quant a dav

Molt bé, doncs. Breu biografia del Dav Nascut a inicis dels 70 en la vila de Barcelona. Fill de la immigració aragonesa per part de pare i de la petita burgesia catalana per banda de mare Em duen a un col·legi religiós de Sarrià on no em fan cristià del tot però m\'inoculen alguns valors de cristianisme progre que encara em duren. Volgudament lletraferit, estudio ADE (UB 1996), HUMANITATS (UOC 2003) i ara vaig cap el doctorat de SOCIOLOGIA (UB si tot rutlla 2008). Intento de debò treballar com a gestor en l\'administració pública (Ajuntament de Barcelona) i posteriorment en el món de les ONLs. Ho deixo tot i, com qui diu, me\'n torno al món de la docència primer a l\'escola privada i posteriorment al món universitari (URL) des d\'on segueixo llegint i escrivint. Ara també tombo per la UdG on també faig bolos de profe. Àrees de recerca: l\'ètica professional. Fa ben poc m\'he apuntat al ioga i voldria dir que he reprès el tennis. Per la resta llegeixo, vaig de cines, preparo classes i, quan puc, viatjo al costat de na Mili (tot sovint darrera).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.