Bolívia (VI): Dos dies més a Tarija

El matí de divendres el dediquem a visitar dos mitjans de comunicació. El primer, un programa de TV que condueix una ex-Miss Tarija de fa uns deu anys. Una autèntica bellesa que vesteix i maquilla com un gall amb plomes. Fa veure que m’entrevista i endavant. Tot seguit anem a una ràdio que dirigeix des de casa seva (sic) una bona dona compromesa amb donar informació i formació als habitants de Tarija. El seminari de la tarda va prou bé i la gent participa força. En acabat anem a una espècie de club gastronòmic en el que mentre em barallo amb un peix que té més espines que carn escoltem el folklore local: barreja boliviana i argentina. El vi rega el sopar i fa més plaent l’estona d’audició de tonades absolutament desconegudes. 

Al matí següent, dissabte, clou el seminari que és radiat per a tres departaments del país. Jo em faig creus que una cosa així interessi però aparentment hi ha una voluntat pedagògica en fer arribar els meus ensenyaments a la gent del camp. Això, alguns mitjans d’aquí, ho tenen. Després m’assabento que no existeix manera de controlar l’audiència així que la recepció de la senyal és un misteri. En acabat fem un salt amb la meva guardaespatlles/cap de premsa per Tarija cap un mitjà televisiu on em pregunten amb interès sobre com veig el país i el futur de la democràcia. Dinem i els bons amics d’ACLO, l’emissora des de la qual s’ha radiat el seminari, s’entesten en que gravi quaranta-cinc minuts de programa sobre el paper dels mitjans de comunicació a Bolívia i a l’Estat espanyol. No sé quina rellevància té la meva opinió però el cas és que la volen. Tot seguit el director de l’emissora ens duu a veure un bloqueo: els seus protagonistes i les llargues fileres de cotxes a una banda i a l’altre de l’improvisat mur de roques i troncs. Sociologia de la desesperació i de la paciència.

[@more@]

Per la nit ve la part més entretinguda. Sopem amb unes noies de la meva universitat que proven de dur a terme un programa de cooperació i amb uns representants de la xarxa que patrocina les activitats del CCI a Tarija. En acabat la part més perillosa de la jornada: una sessió de karaoke per al visitant on he de cantar “Amante Bandido” sota pena de semblar avorrit i, finalment, un parell d’horetes de discoteca on s’empenyen a ensenyar-me a ballar salsa i totes les variants latinoamericanes hagudes i per haver. Torno a l’hotel mort i suat que faig fàstic. Trobaré a faltar la calidesa d’aquesta gent, els vins i la tranquil·litat dels seus carrers. Ja sembla que fa dos mesos que sóc aquí.

Quant a dav

Molt bé, doncs. Breu biografia del Dav Nascut a inicis dels 70 en la vila de Barcelona. Fill de la immigració aragonesa per part de pare i de la petita burgesia catalana per banda de mare Em duen a un col·legi religiós de Sarrià on no em fan cristià del tot però m\'inoculen alguns valors de cristianisme progre que encara em duren. Volgudament lletraferit, estudio ADE (UB 1996), HUMANITATS (UOC 2003) i ara vaig cap el doctorat de SOCIOLOGIA (UB si tot rutlla 2008). Intento de debò treballar com a gestor en l\'administració pública (Ajuntament de Barcelona) i posteriorment en el món de les ONLs. Ho deixo tot i, com qui diu, me\'n torno al món de la docència primer a l\'escola privada i posteriorment al món universitari (URL) des d\'on segueixo llegint i escrivint. Ara també tombo per la UdG on també faig bolos de profe. Àrees de recerca: l\'ètica professional. Fa ben poc m\'he apuntat al ioga i voldria dir que he reprès el tennis. Per la resta llegeixo, vaig de cines, preparo classes i, quan puc, viatjo al costat de na Mili (tot sovint darrera).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Bolívia (VI): Dos dies més a Tarija

  1. Dessmond diu:

    Dura la vida del professor…

Els comentaris estan tancats.