Bolívia (VII): De Tarija a La Paz

Passem el matí de diumenge dormint i descansant. Després de dinar veiem una llarga estona un festival de dansa escolar al carrer. Reconec que sobretot m’emociona veure la barreja d’ètnies i graus de morenor distints compartint uns balls definitivament bolivians. Els habitants de Tarija diuen que quan sents l’avió que passa per sobre del teu cap és el moment de fer cap a l’aeroport per facturar la maleta. A l’aeroport ens vénen a acomiadar dues ex-alumnes del seminari que serveixen d’enllaç local del CCI a la població. M’entristeix sobretot el comiat de la digne guardaespatlles cochabambina Vero, una rara au fruit de la fusió de bonhomia, sentit de l’humor, alegria, orgullosa bolivianitat i capacitat professional. Dubto que se’n trobin d’aquesta espècie fora d’aquest país. 

A La Paz aterrem al capvespre, al famós aeroport de El Alto, situat a quatre mil metres d’altura i envoltat d’una ciutat nova El Alto que supera ja en població els vuit-cents mil habitants de la capital. La baixada cap a La Paz deixa veure una ciutat massiva, envoltada de precàries construccions que escalen de forma impossible els costats de les muntanyes. La Paz corprèn i, en primera instància, angoixa. Afortunadament, tal vegada gràcies al soroche pill, l’altura no sembla haver-me afectat més enllà del raonable ofec quan puges escales.

[@more@]

El primer dia complet a La Paz, les meves noves guardaespatlles Alessandra i Gabriella s’encarreguen de distreure’m. Al matí baixem a peu cap a la plaça Murillo, on rau la seu del govern, el parlament i la catedral. Tot seguit encarem la Prado fins que aquesta desapareix sota el nom d’avinguda Arce. Definitivament, venint de la tranquil·la Tarija, La Paz agovia. Dinem una senyora parrillada i encarem l’excursió més sorprenent. Un, dos trufis (petites furgonetes on els passatgers s’amunteguen a 0,2€ la peça) i ens enfilem a La Ceja, el punt sobre el qual s’inicia la població d’El Alto, una extensió infinita de carrers sense asfaltar, barraques i subdesenvolupament. Aquí, a la Fundació Paolo Freire, es durà a terme el seminari de divendres, tal vegada el més difícil del meu tour bolivià. Veient-los preparar l’esdeveniment quedo novament admirat de la capacitat de gestió de la gent d’aquest país. 

Baixem un cop més en sengles Trufis i ara en taxi ens adrecem al Montículo, un dels privilegiats miradors de La Paz. Xino-xano ens deixem caure en un cafè fashion i d’aquí cap a casa a descansar. Les meves quaranta-vuit hores de recés arriben a la fi i demà toca treballar.

Quant a dav

Molt bé, doncs. Breu biografia del Dav Nascut a inicis dels 70 en la vila de Barcelona. Fill de la immigració aragonesa per part de pare i de la petita burgesia catalana per banda de mare Em duen a un col·legi religiós de Sarrià on no em fan cristià del tot però m\'inoculen alguns valors de cristianisme progre que encara em duren. Volgudament lletraferit, estudio ADE (UB 1996), HUMANITATS (UOC 2003) i ara vaig cap el doctorat de SOCIOLOGIA (UB si tot rutlla 2008). Intento de debò treballar com a gestor en l\'administració pública (Ajuntament de Barcelona) i posteriorment en el món de les ONLs. Ho deixo tot i, com qui diu, me\'n torno al món de la docència primer a l\'escola privada i posteriorment al món universitari (URL) des d\'on segueixo llegint i escrivint. Ara també tombo per la UdG on també faig bolos de profe. Àrees de recerca: l\'ètica professional. Fa ben poc m\'he apuntat al ioga i voldria dir que he reprès el tennis. Per la resta llegeixo, vaig de cines, preparo classes i, quan puc, viatjo al costat de na Mili (tot sovint darrera).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Bolívia (VII): De Tarija a La Paz

  1. Per què, doncs, s’hi posa aquest atribut?

Els comentaris estan tancats.