Bolívia (i XII): Crònica d’un retorn tempestuós

Podem prendre’ns-ho a riure o també n’hi ha per plorar. Diumenge al matí passejo a tall de comiat en un matí glacial per La Paz. Per la tarda, abans d’anar a l’aeroport encara tinc temps de preparar l’últim de l’ampli llistat de requisits i sol·licituds que formava part de la meva invitació a Bolívia: deixar la meva ponència sobre el futur de la democràcia en aquest país per escrit.

El que segueix és una crònica d’allò que no hauria de ser, tal vegada de la informalitat present en els països del tercer món, més probablement de l’avidesa econòmica de companyies aèries que no poden resignar-se a fletar un vol que surti mig buit. El cas és que, a l’aeroport de la Paz, a les 16.30 de diumenge, ja m’anuncien que la connexió que segueix a La Paz-Santa Cruz, és a dir, Santa Cruz-Madrid, sortirà amb dotze hores de retard. I, efectivament, després d’haver-me fet avançar el meu vol inicial vint-i-quatre hores, ara, un cop a l’aeroport, me l’endarrereixen dotze.

[@more@]

I a partir d’aquí, cinc horetes d’hotel a Santa Cruz sense maleta ni equipatge, un vol intercontinental que almenys té jocs d’ordinador personalitzats, una arribada a Barajas a les tres de la matinada, una lluita per la supervivència en forma de negociació amb Spainair perquè m’acceptin en el primer vol a Barcelona. L’alegria compartida quan veus que la noia argentina que t’atén té cor. I l’arribada a la ciutat dels comptes, mort, destrossat i amb un constipat de campionat, resultat de baixar dels 3800 mts. d’altura als zero, o bé de passar de l’hivern glacial a l’agost estival o, per últim, als canvis de vestuari sobtats i els aires condicionats dels avions.

Trenta-quatre hores de retorn, una reclamació contra Aerosur pel mig, i en quaranta-vuit hores que tornem a marxar de viatge. Aquest cop de vacances, ara a Turquia.



Quant a dav

Molt bé, doncs. Breu biografia del Dav Nascut a inicis dels 70 en la vila de Barcelona. Fill de la immigració aragonesa per part de pare i de la petita burgesia catalana per banda de mare Em duen a un col·legi religiós de Sarrià on no em fan cristià del tot però m\'inoculen alguns valors de cristianisme progre que encara em duren. Volgudament lletraferit, estudio ADE (UB 1996), HUMANITATS (UOC 2003) i ara vaig cap el doctorat de SOCIOLOGIA (UB si tot rutlla 2008). Intento de debò treballar com a gestor en l\'administració pública (Ajuntament de Barcelona) i posteriorment en el món de les ONLs. Ho deixo tot i, com qui diu, me\'n torno al món de la docència primer a l\'escola privada i posteriorment al món universitari (URL) des d\'on segueixo llegint i escrivint. Ara també tombo per la UdG on també faig bolos de profe. Àrees de recerca: l\'ètica professional. Fa ben poc m\'he apuntat al ioga i voldria dir que he reprès el tennis. Per la resta llegeixo, vaig de cines, preparo classes i, quan puc, viatjo al costat de na Mili (tot sovint darrera).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Bolívia (i XII): Crònica d’un retorn tempestuós

  1. a les 16.30 de diumenge, ja m’anuncien que la connexió que segueix a La Paz-Santa Cruz, és a dir, Santa Cruz-Madrid, sortirà amb dotze hores de retard

Els comentaris estan tancats.