The party (versió limenya)

Un cop cada any i mig, si les circumstàncies són propícies, toca fer una visita a la família de banda croata de la Mili. La sang croata arriba a na Mili per la banda del seu avi patern el qual va ser embarcat pels volts de la 1a Guerra Mundial, essent encara un infant, cap a la serra andina on el noi va prosperar i, com manen els cànons, va deixar descendència.

En casa de l’exoficial de marina, del temps que per ser oficial havies de ser blanc, es reuneixen una cinquantena llarga de familiars i assimilats. Alguns han vingut dels Estats Units, altres de Mèxic i nosaltres d’Europa. Són quatre o cinc hores de tedi soporífer en les que homes i dones es divideixen per gènere entre el menjador i la terrassa a tocar de la piscina. A risc de semblar que pateo con las dos piernas, trio la sala on les meves cunyades exposen cualquier huevada. És en aquest espai que la meva cunyada Pe, la menys blanca i més racista de totes, continua amb la gracieta de dir-me carinyo. És el menys dolent dels mals. El moment àlgid de la jornada el protagonitzaré jo, quan ja es comença a sopar a peu dret amb el servei d’un cambrer vestit de mariner.

[@more@]

Espero diligent el meu torn i entro per fi al bany, davant per davant de la sala de les dones. Després d’uns moments de relax i quietud comprensibles descobreixo amb horror que la cisterna no jala. Mentre deixo que el water carregui sense fi ja es comencen a sentir els tocs a la porta. Tocs que jo responc amb un cop sec en senyal de sóc aquí, ocupat i també no toqueu sisplau més els collons. Però els nens tenen urgències i els papàs es preocupen per aquest desajust en els seus plans. Ja sóc en funcions de lampista improvisat, remenant tubs i comprovant mecanismes que sento una remor considerable a fora: se ha quedado encerrado, no se encontrará bien. Se succeeixen comentaris del gènere, aviat amb una polifonia de veus que em fa pensar en l’audiència que m’espera fora. Quan per fi tiro de la cadena, amb la tapa baixada, i mentre prego a les divinitats que s’enduguin tot el que hi ha, ja sento na Mili que crida amb preocupació: es David. Després de deu minuts d’haver entrat surto amb un posat estoic semblant al de la reina d’Anglaterra entre mitjos somriures i comentaris en veu baixa. No hi tornaré mai més.



Quant a dav

Molt bé, doncs. Breu biografia del Dav Nascut a inicis dels 70 en la vila de Barcelona. Fill de la immigració aragonesa per part de pare i de la petita burgesia catalana per banda de mare Em duen a un col·legi religiós de Sarrià on no em fan cristià del tot però m\'inoculen alguns valors de cristianisme progre que encara em duren. Volgudament lletraferit, estudio ADE (UB 1996), HUMANITATS (UOC 2003) i ara vaig cap el doctorat de SOCIOLOGIA (UB si tot rutlla 2008). Intento de debò treballar com a gestor en l\'administració pública (Ajuntament de Barcelona) i posteriorment en el món de les ONLs. Ho deixo tot i, com qui diu, me\'n torno al món de la docència primer a l\'escola privada i posteriorment al món universitari (URL) des d\'on segueixo llegint i escrivint. Ara també tombo per la UdG on també faig bolos de profe. Àrees de recerca: l\'ètica professional. Fa ben poc m\'he apuntat al ioga i voldria dir que he reprès el tennis. Per la resta llegeixo, vaig de cines, preparo classes i, quan puc, viatjo al costat de na Mili (tot sovint darrera).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

The party (versió limenya)

Un cop cada any i mig, si les circumstàncies són propícies, toca fer una visita a la família de banda croata de la Mili. La sang croata arriba a na Mili de la banda del seu avi patern el qual va ser embarcat pels volts de la 1a Guerra Mundial, essent encara un infant, cap a la serra andina on el noi va prosperar i, com manen els cànons, va deixar descendència.

En casa de l’exoficial de marina, del temps que per ser oficial havies de ser blanc, es reuneixen una cinquantena llarga de familiars i assimilats d’arrels comunes. Alguns han vingut dels Estats Units, altres de Mèxic i nosaltres d’Europa. Són quatre o cinc hores de tedi soporífer en els que, homes i dones, es divideixen per gènere entre el menjador i la terrassa a tocar de la piscina. A risc de semblar que pateo con las dos piernas, trio la sala on les meves cunyades exposen cualquier huevada. És en aquest espai que la meva cunyada Pe, la menys blanca i més racista de totes, continua amb la gracieta de dir-me carinyo. És el menys dolent dels mals. El moment àlgid de la jornada el protagonitzo jo., quan ja es comença a sopar a peu dret amb el servei d’un cambrer vestit de mariner.

[@more@]

Espero diligent el meu torn i entro per fi al bany, davant per davant de la sala de les dones. Després d’uns moments de relax i quietud comprensibles descobreixo amb horror que la cisterna no jala. Mentre deixo que el water carregui sense fi ja es comencen a sentir els tocs a la porta. Tocs que jo responc amb un cop sec en senyal de sóc aquí, ocupat i també no toqueu sisplau més els collons. Però els nens tenen urgències i els papàs es preocupen per aquest desajust momentani. Ja sóc en funcions de lampista improvisat, remenant tubs i comprovant mecanismes que sento una remor considerable a fora: se ha quedado encerrado, no se encontrará bien. Se succeeixen comentaris del gènere, aviat amb una polifonia de veus que em fa pensar en l’audiència que m’espera fora. Quan per fi tiro de la cadena, amb la tapa baixada, i mentre prego a les divinitats que s’enduguin tot el que hi ha, ja sento na Mili que crida amb preocupació: es David. Després de deu minuts d’haver entrat surto amb un posat estoic semblant al de la reina d’Anglaterra entre mitjos somriures i comentaris en veu baixa. No tornaré a visitar-los mai més.



Quant a dav

Molt bé, doncs. Breu biografia del Dav Nascut a inicis dels 70 en la vila de Barcelona. Fill de la immigració aragonesa per part de pare i de la petita burgesia catalana per banda de mare Em duen a un col·legi religiós de Sarrià on no em fan cristià del tot però m\'inoculen alguns valors de cristianisme progre que encara em duren. Volgudament lletraferit, estudio ADE (UB 1996), HUMANITATS (UOC 2003) i ara vaig cap el doctorat de SOCIOLOGIA (UB si tot rutlla 2008). Intento de debò treballar com a gestor en l\'administració pública (Ajuntament de Barcelona) i posteriorment en el món de les ONLs. Ho deixo tot i, com qui diu, me\'n torno al món de la docència primer a l\'escola privada i posteriorment al món universitari (URL) des d\'on segueixo llegint i escrivint. Ara també tombo per la UdG on també faig bolos de profe. Àrees de recerca: l\'ètica professional. Fa ben poc m\'he apuntat al ioga i voldria dir que he reprès el tennis. Per la resta llegeixo, vaig de cines, preparo classes i, quan puc, viatjo al costat de na Mili (tot sovint darrera).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.