Fer la tesi a Lima

Quin canvi aquest cop, respecte els darrers. Les meves darreres visites a la ciutat s’havien acoblat perfectament al patró peruà de vivència de l’ambient familiar a cor que vols i èxtasi de la socialització extrema, trànsit infernal i atzarós a part. Les coses, aquesta vegada, havien de canviar necessàriament gràcies al suport de l’oncle Juan (Johnny per a la família) i la seva meravellosa casa de tres pisos. Viure a Lima, si ets d’aquesta privilegiada classe mitja-alta que de fet no arriba al vint per cent de la població, et reporta un apartament o similar d’uns cent-cinquanta metres quadrats, minyona camadentro (que dorm a casa) i carrer amb guachimán (vigilant) al costat de la tanca (electrificada o no). Tot plegat, el concepte privilegiat al Perú és un terme polisèmic com pocs.

El lloc des del qual preparo la meva tesi és una tercera planta raonablement destartalada amb bany, dos llits i escriptori que acompanya una sala de jardineria i un espai per emmagatzemar bonsais, una de les múltiples afeccions lucratives de les espavilades famílies peruanes. En aquest espai, amb portes i finestres que no tanquen i una fila global de caseta de platja, dedico els matins a escriure i reescriure estirat al llit. Un dels efectes positius del jet-lag és que a les onze de la nit caus com una pedra al llit i que a quarts de set del matí ja tens els ulls oberts. A partir d’aquí s’obren hores inacabables que et permeten fer-ho tot i acabar satisfet amb tu mateix abans de l’hora de dinar.

[@more@]

Entre les actuacions socials inevitables: anar a sopar amb la família, dur les nebodes a sopar al Bembo’s, passejar pel flamant nou parc de les fonts musicals i xerrar i xerrar a la manera peruana de qualsevol tema que s’escaigui. Llàstima de Barça que t’arruïna l’esperit a tants quilòmetres de distància i sort que la lluita pels drets televisius hagi fet que, també aquí, ens haguem quedat al darrer moment sense possibilitat de veure el partit per la tele. Que facin fora a Ronaldinho: Giovanni titular.



Comentaris tancats a Fer la tesi a Lima

Fer la tesi a Lima

Quin canvi aquest cop, respecte els darrers. Les meves darreres visites a la ciutat s’havien acoblat perfectament al patró peruà de vivència de l’ambient familiar a cor que vols i èxtasi de la socialització extrema, trànsit infernal i atzarós a part. Les coses, aquesta vegada, havien de canviar necessàriament gràcies al suport de l’oncle Juan (Johnny per a la família) i la seva meravellosa casa de tres pisos. Viure a Lima, si ets d’aquesta privilegiada classe mitja-alta que de fet no arriba al vint per cent de la població, et reporta un apartament o similar d’uns cent-cinquanta metres quadrats, minyona camadentro (que dorm a casa) i carrer amb guachimán (vigilant) al costat de la tanca (electrificada o no). Tot plegat, el concepte privilegiat al Perú és un terme polisèmic com pocs.

El lloc des del qual preparo la meva tesi és una tercera planta raonablement destartalada amb bany, dos llits i escriptori que acompanya una sala de jardineria i un espai per emmagatzemar bonsais, una de les múltiples afeccions lucratives de les espavilades famílies peruanes. En aquest espai, amb portes i finestres que no tanquen i una fila global de caseta de platja, dedico els matins a escriure i reescriure estirat al llit. Un dels efectes positius del jet-lag és que a les onze de la nit caus com una pedra al llit i que a quarts de set del matí ja tens els ulls oberts. A partir d’aquí s’obren hores inacabables que et permeten fer-ho tot i acabar satisfet amb tu mateix abans de l’hora de dinar.

[@more@]

Entre les actuacions socials inevitables: anar a sopar amb la família, dur les nebodes a sopar al Bembo’s, passejar pel flamant nou parc de les fonts musicals i xerrar i xerrar a la manera peruana de qualsevol tema que s’escaigui. Llàstima de Barça que t’arruïna l’esperit a tants quilòmetres de distància i sort que la lluita pels drets televisius hagi fet que, també aquí, ens haguem quedat al darrer moment sense possibilitat de veure el partit per la tele. Que facin fora a Ronaldinho: Giovanni titular.



Comentaris tancats a Fer la tesi a Lima

Fer la tesi a Lima

Quin canvi aquest cop, respecte els darrers. Les meves darreres visites a la ciutat s’havien acoblat perfectament al patró peruà de vivència de l’ambient familiar a cor que vols i èxtasi de la socialització extrema, trànsit infernal i atzarós a part. Les coses, aquesta vegada, havien de canviar necessàriament gràcies al suport de l’oncle Juan (Johnny per a la família) i la seva meravellosa casa de tres pisos. Viure a Lima, si ets d’aquesta privilegiada classe mitja-alta que de fet no arriba al vint per cent de la població, et reporta un apartament o similar d’uns cent-cinquanta metres quadrats, minyona camadentro (que dorm a casa) i carrer amb guachimán (vigilant) al costat de la tanca (electrificada o no). Tot plegat, el concepte privilegiat al Perú és un terme polisèmic com pocs.

El lloc des del qual preparo la meva tesi és una tercera planta raonablement destartalada amb bany, dos llits i escriptori que acompanya una sala de jardineria i un espai per emmagatzemar bonsais, una de les múltiples afeccions lucratives de les espavilades famílies peruanes. En aquest espai, amb portes i finestres que no tanquen i una fila global de caseta de platja, dedico els matins a escriure i reescriure estirat al llit. Un dels efectes positius del jet-lag és que a les onze de la nit caus com una pedra al llit i que a quarts de set del matí ja tens els ulls oberts. A partir d’aquí s’obren hores inacabables que et permeten fer-ho tot i acabar satisfet amb tu mateix abans de l’hora de dinar.

[@more@]

Entre les actuacions socials inevitables: anar a sopar amb la família, dur les nebodes a sopar al Bembo’s, passejar pel flamant nou parc de les fonts musicals i xerrar i xerrar a la manera peruana de qualsevol tema que s’escaigui. Llàstima de Barça que t’arruïna l’esperit a tants quilòmetres de distància i sort que la lluita pels drets televisius hagi fet que, també aquí, ens haguem quedat al darrer moment sense possibilitat de veure el partit per la tele. Que facin fora a Ronaldinho: Giovanni titular.



Comentaris tancats a Fer la tesi a Lima

“La carretera” (2007)

La carretera, de Cormac McCarthy. 2007. Barcelona: Edicions 62, pp.236

Estats Units, Costa Est. Fa set, deu anys que el món va ser anorreat per una guerra nuclear. Els pocs supervivents malviuen en un hivern permanent, assetjats per la fam, el fred i la resta de supervivents convertits en animals depredadors. Aquesta és la història d’un pare i un fill, embolicats en les seves mantes i els seus parracs i empenyent un carretó de supermercat amb les seves migrades pertinences, carretera a vall. Tots dos en direcció Sud, camí de l’escalfor somiada, removent restes i ruïnes a la recerca d’alguna cosa per menjar o qualsevol estri que pugui allargar la seva desgraciada vida.

El perill omnipresent, la desconfiança, la desesperança més absoluta, han de conviure amb el desig de mantenir un mínim de dignitat en les seves vides, de defensar els pocs béns que els permetran arribar al dia següent. Un pare que converteix la supervivència del seu fill en la seva missió vital i un fill que, desconeixedor de res d’altre, aprèn a sortir de la infància a cop d’ensurt. Un conte moral, una narració de l’apocalipsi, un conte de terror gore i una pel·lícula ianqui supervendes, units en forma d’una bella història d’amor. Tot plegat molt ben escrit, amb un final que s’obre a l’esperança fins i tot allà on no n’hi ha, d’esperança.

[@more@]

Molt recomanable, amb moments de terror, fàstic i angúnia que fan allargar el moment de tancar la llum i endinsar-te cap el malson.

Valoració: Per a amants de tragèdies gregues. Tots, no?

1 comentari

Un dia a l’aeroport

Odio els aeroports. Alguns més que d’altres i Barajas és dels que més. Per què no hem agafat un vol via Amsterdam, Frankfurt o Milà, com recomanava en el seu dia el vicepresident Carod? Com, quan voles, acostumes a llevar-te d’hora, dormir nerviós pensant que no arribaràs a l’hora, o que el despertador no et llevarà o qualsevulla altra desgràcia, és lògic que arribis a l’aeroport derrotat. Sempre la mateixa angoixa davant el taxi que no avança i les fileres de cotxes aturats en trams de l’autopista que no tocarien.

Avui AirComet ens ha endarrerit el vol de Madrid a Lima quatre hores. Comparativament, després de l’experiència boliviana amb les seves prop de nou hores de retard, és poca cosa. “¿Cómo, no le han llamado para avisarle?” Doncs no. Inútils. Na Mili, donada a les pèrdues de paciència, aviadet els engega i amenaça amb una escena. La recompensa: un parell de tiquets per dinar una gasòfia feta amb tomàquet de pot poc cuinat. Després del cafè que evita que caigui rodó, segueixen uns llargs minuts d’ensopiment i aquell estat d’embriaguesa de cansament tant identificables amb aquests dies de vol llarg i amb escales. A Madrid plou, cinc-centes persones fan cua al self-service per aplegar el seu plat de macarrons i pollastre. Són els damnificats dels vols a Caracas i La Habana.

[@more@]Llegeixo i acabo el llibre que he dut. El primer dels llibres, hauria de dir. És ben trist però colpidor. Una crònica de l’aprenentatge moral d’un nen en unes circumstàncies impossibles, pensava dir-li. Després començo el llibre de Pàmies: escriure l’escriptura, pensava aquí. Ara faig de crític literari de mentides. En fi: estic cansat i en aquest estat no es crea malament del tot. Les línies prenen un to asèptic que m’agrada. Aquest matí ha sortit un article meu a La Vanguardia. El primer. Un dia d’aquests el penjaré al bloc.

Comentaris tancats a Un dia a l’aeroport

Me’n vaig

Maletes fetes i demà al matí marxo cap a Lima. Temps enrere el vol era directe. Des que va plegar Air Madrid ens toca pagar el peatge d’afegir-hi quatre hores i aturar-nos a la capital a gaudir del seu aeroport. Coses de la vida. Me’n vaig cansat, gairebé exhaust, sobretot mentalment. Massa dies d’agenda amunt i avall, dormir malament i responsabilitats que no desapareixen passada la reunió.

Cal replantejar coses. La vida és un continu replantejar i la meva nova fase de replantejament (la darrera va ser cap allà el 2001) començarà abans del proper estiu. Veurem com acaba tot. De moment em toca ballar tots els balls de l’orquestra o, com aquell, fer tots els papers de l’auca. D’entrada, a Lima, els meus plans passen per acabar la tesi: aquell etern grumoll, aquella permanent berruga que cas de tenir-la res et facilita però cas que no la tinguis tot t’ho impedeix. Lima i el seu món realmeravellós és un bon lloc per tancar-te a escriure. Especialment si ets en plena canícula estival.

[@more@]El problema vindrà dels múltiples compromisos familiars de la ja extensa família peruana. La regla bàsica seria: el mateix que aquí però multiplicat per tres. La tesi, doncs, m’ofereix una excusa fantàstica per intentar dosificar la meva presència pública. Això implica, igualment, importants modificacions al temps que li podré dedicar al bloc. Segurament més.

1 comentari

Rumors de la capital

Aquest matí he esmorzat amb una companya que treballa a Madrid. Una bona noia, espavilada i que ve del món de la cooperació al desenvolupament. Com el seu color ideològic és el roig intens, es mou pels cercles polítics i a sobre es troba a la capital, m’ha explicat allò que en els mitjans en dirien una crònica de passadís. Rumors o refregits que convenientment distorsionats apareixen sota el títol de Confidencials.

Algunes de grosses: Bono no se’n va anar per motius personals de la política. L’ambiciós i descabalcat exministre de defensa va ser acompanyat a la porta de la mà d’un sucós dossier d’irregularitats administratives (permeteu-me l’eufemisme) de la seva època de president del govern de Castella-La Mancha. Període que cronològicament és paral·lel a un important increment patrimonial de la família del fill de falangista. Ara, per motius de centralitat política, l’inefable castellà torna a primera plana dels diaris. Més: el retorn de Solbes a la política, de la qual encara no havia marxat per poc, es tanca amb el compromís que cap alt càrrec de l’administració de l’estat amb poder pressupostari es nomenarà al marge del seu beneplàcit explícit.

[@more@]Sobre la guerra El País (gonzalista) versus Público (zapaterista), aparentment crua, s’hi barreja el suport d’El País cap el seu candidat de l’esquerra: Gallardón (sí ), accionista del diari espanyol de referència juntament amb Fraga (sí ). Sobre si hi ha molt de fatxa pels carrers de la capital o sobre el taxista promig madrileny ja no hem parlat, era un sobreentès.

Comentaris tancats a Rumors de la capital

Pobre Cuba!

Quina tremenda notícia la d’avui, un dels millors còmics de la illa, probablement un dels pocs que aconseguia fer riure a la necessitada població cubana, fuig cap a Miami. Passa d’estrella a gusano de la nit al dia. Què es pot dir sobre aquest fet? En primer lloc que no és el primer. Abans han estat jugadors de beisbol, metges o infermers, escriptors i qualsevol altre que per viure requereix d’un mínim de llibertat creativa o de pensament. O d’esperança. Resulta graciós com la pancarta que duien les noies convergents que van ser expatriades per la força deia només això: democràcia.

I és que fer gruar amb aquest socialisme de la misèria a gent que per respirar necessita escriure o expressar coses com les que omplen la major part dels bloc del món, ha de ser quelcom insuportable. I aquí em torna a venir al cap la imatge del professor F. el qual vaig tenir l’oportunitat de conèixer ara fa dos anys. Les seves paraules: “quan tot està prohibit, tot resuta legítim”.Cal dir que a Cuba, probablement la meitat de la població fumeria el camp. Uns quants milions ja ho han fet.

[@more@]La paradoxa és que aquí encara hi ha gent que li riu les gràcies al dictador. Dol constatar la miopia dels que còmodament instal·lats a casa seva justifiquen la dictadura com a cost necessari per tal de mantenir l’utopia anticapitalista. Els mateixos que en condicions similars apretarien a corre a la primera de canvi i engegarien a pastar a Castro i la seva colla de vividors. Per altra banda, també podem imaginar què farà Cuba per evitar que situacions tan punyents com la del còmic es tornin a repetir. Sens dubte, perfeccionar el seu sistema de repressió i control intern.

Comentaris tancats a Pobre Cuba!

Divideix i venceràs

Sobta el contrast entre les paraules i els fets. Parlem de Galeusca, i de l’habilitat de l'estat espanyol per tal d’aconseguir enfrontar-nos: catalans amb bascos i gallecs o catalans entre si. M’estic referint sobretot a la darrera jugada de CiU i Esquerra (per què no apareix Esquerra també als mitjans quan es tracta aquesta notícia?) donant l’esquena als pressupostos del PSOE al Senat.

Cronològicament primer van ser els aliats bascos i gallecs venent el suport a la ministra de Foment, na Maleni ni partia ni doblá, a canvi d’uns milions d’euros. Ells se’n duien es quartos i Catalunya la vergonya d’haver de veure com la principal gestora del desastre en infraestructures, es tornarà a passejar en breu pels carrers de Barcelona o El Prat. Ni aliança entre nacions històriques ni punyetes. I és que a sobre, encara hem de veure el pocavergonya conseller d’obres públiques, altrament mut i desaparegut en la boira, dir que si no hagués estat del seu partit (o era federació de partits?) s'hi hauria manifestat en contra.

 

[@more@]

El fet és que ara els partits catalans s’hi tornen. Rebolquen els pressupostos al Senat i fan pagar la seva quota d’insolidaritat als companys de l’entente virtual que és Galeusca que es queden sense dinerets. I de què ens hem d’estranyar si els catalans ens posem la traveta entre nosaltres! Per a mostra recordar que aviat tocarà celebrar el segon aniversari del pacte Zapatero-Mas, aquell que va degradar el nostre estatut al seu nivell actual. Mas va ser enganyat per Zapatero però ell ens va trair a tota la resta.

1 comentari

“Catalunya sota Espanya” (2007)

Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia, d’Alfons López Tena, 2007. Barcelona: Dèria Editors, pp.259

Com els temps són els que són i no cal que ningú ens expliqui el que ja sabem, és un tòpic dir que s’agraeixen reflexions que aportin algun granet de sorra. El gra de sorra del magistrat del CGPJ és doble: explicar-nos com de la llei a la trampa, a l’Estat espanyol, hi va un pas i compartir amb nosaltres algunes reflexions sobre perquè Espanya és un projecte nacional mai reeixit. El que no tinc tan clar és que el treball de López Tena sigui massa diferent a aquesta mena de pamflets del tipus Espanya ens odia i us diré perquè.

Anem, però, amb les novetats que aporta aquest llibre. En tant que magistrat de la nomenklatura espanyola, cal reconèixer la visió de primera mà que ens ofereix. Així, López Tena ens explica el baix nivell democràtic d’una societat, l’espanyola, que no té altra experiència històrica que la de domini d’una nació, l’espanyola, sobre les altres. De democràcia i de separació de poders ni hi creu ni hi ha cregut mai. Només cal veure les picabaralles partidistes al si del poder judicial per entendre que els catalans, en un estat fet per a l’assimilació de les minories, ho tenim mal dat. L’aparell jurídic és una extensió del poder legislatiu i aquí s’acaba el somni de Montesquieu. El jurista, tanmateix, apunta la fi del paradigma de l’anem a Madrit a fer-nos entendre. Els espanyols ni volen entendre ni volen escoltar. El que és pitjor: no en saben. Per a mostra el reiterat menyspreu per la llei en matèria lingüística quan no la presa de pèl que fou el pacte de la transició: Catalunya no pacta amb Espanya sinó Espanya cedeix a Catalunya amb caràcter revocable.

[@more@]

En aquest estat, quan no és el govern és l’aparell de l’estat qui s’encarrega de torpedinar ja no l’esperit de la llei sinó la llei mateixa. Com ho fa? Per mitjà del procediment féu vosaltres la llei que jo faré el reglament, que jo harmonitzaré per mitjà d’una llei de bases, que jo adjudicaré els pressupostos, que jo tinc el Tribunal Constitucional, o que jo interpretaré la llei. La relació de Catalunya amb Espanya és un joc de suma zero: més Catalunya és menys Espanya i la paella, malgrat el miratge autonomista, sempre l’han tingut ells. Espanya enganya i Espanya escanya però almenys tenim la sort que el seu projecte nacional: l’assimilació de la resta de cultures, és directament contrari al nostre. La situació resta clara, o ells o nosaltres.

El que no em queda tan clar és que López Tena ens doni les pistes de què cal fer. D’acord que hem fet algun pas endavant amb el Nou estatut(et); d’acord que la consciència nacional es desperta, que les nacions europees s’independitzen. Però som al punt de partida: la independència no ens la donarà ningú, ni la UE, ni la immigració que no aconseguim integrar, ni sens dubte l’Estat. La part final, doncs, la de propostes d’actuació és la més feble. López Tena amuntega al final unes dites i moltes xifres però no aporta gaire de nou. Ja ha fet prou el magistrat explicant-nos com funciona la justícia a l’Estat espanyol.

Valoració: més llenya al foc, com Espanya ens ofega

Vegeu un vídeo aquí

7s comentaris